Intervenció arqueològica a la nau central de la Catedral Metropolitana de Tarragona i primada: resultats preliminars

Croquis pedagògic preliminar del frontal del temple prenent com a referència la restitució del temple de Colchester (dibuix: Judit Ciurana).

·

Les conclusions preliminars a què hem arribat amb aquesta intervenció es poden sintetitzar en diferents punts:
 
1. Es constata l’existència del temple romà que va presidir el recinte de culte del Concili Provincial de Tàrraco. Aquest temple situava la seva façana a partir de la meitat de la segona navada de la Catedral medieval i, d’acord amb les proves geofísiques, el final de la seva estructura es troba a l’alçada del transsepte. La seva amplada ocupa tota l’amplada de la nau central i gran part de les laterals. Les representacions numismàtiques i la modulació resultant dels elements de decoració arquitectònica permeten afirmar que el temple tenia vuit columnes a la façana, era octàstil.

2. Cal emmarcar el temple cronològicament en un moment indeterminat del segle I dC. La intervenció no ha permès determinar el període exacte de la construcció.
 
3. Les estructures que s’han pogut localitzar corresponen a la part inferior de la fonamentació de l’edifici.
Es distingeix una gran estructura de suport (a la manera d’una gran base amb una amplada aproximada d’1,80 m) formada per pedres irregulars, morter i diferents capes de reblerts constructius, que recolza en un nucli extens i regular d’opus caementicium i pedres unides amb morter que té una profunditat de 2,30 m amb una resistència capaç de sustentar un edifici actual de més de 30 (valoració amb paràmetres constructius actuals). Aquest nucli descansa en un estrat compacte d’argiles i aquest, a la vegada, sobre la mateixa roca. La gran estructura formada per pedres irregulars, morter i diferents capes de reblerts podria correspondre a la part inferior de la fonamentació de l’escala de la façana del temple i probablement podia actuar també com a estructura perimetral en planta de la fonamentació del temple. Mentre que el basament d’opus caementicium pot ser el suport del basament d’opus quadratum corresponent al podi del temple i situat, en el cas del sondeig, sota de la pronao del temple.

4. No es pot verificar de manera absoluta que el temple trobat sigui el dedicat a l’emperador August, però tota una sèrie d’evidències porten a considerar el fet des d’una alta probabilitat. És així que el temple és octàstil, també es troba envoltat per una plaça porticada que imita el programa arquitectònic del fòrum d’August de Roma presidit pel temple de Mars Ultor (Mart Venjador). En el decurs de l’excavació s’han trobat elements d’escultura arquitectònica en diferents tipus de marbre, com Luni-Carrara (Itàlia) o Giallo antico (Tunísia). Dos d’aquests elements decorats són de marbre del Proconès (Turquia). Sabem que l’emperador Adrià va romandre a Tarraco durant l’hivern dels anys 122-123 després de Crist i que va sufragar la restauració del temple d’August (post haec Hispanias petiit et Tarracone hiemauit, ubi sumpto suo aedem Augusti restituït), però desconeixem l’abast d’aquesta obra. S’han relacionat amb aquest fet dos capitells corintis de marbre del Proconès coneguts d’antic.
 
5. A partir de mitjans del segle V, es documenten transformacions al recinte de culte i s’inicia un procés progressiu de desmantellament de les estructures arquitectòniques paganes. L’aparició d’un mur datat al segle VI que descansa sobre el nucli d’opus caementicium de la fonamentació del temple romà evidencia que aquest ja ha estat desmantellat en l’època visigòtica amb l’objectiu de reaprofitar-ne i comercialitzar-ne els materials constructius. D’aquesta manera es produirà una radical transformació d’aquesta zona en un barri on devien conviure les edificacions eclesials, les civils i les domèstiques. La intervenció, en aquest sector, no ha propiciat cap evidència que pugui ser relacionada amb l’antiga catedral visigòtica que devia existir a la zona. Possiblement perquè la situació d’aquesta edificació se situa en un espai indeterminat de l’extrem nord de la plaça.
 

Vitrina amb les peces recuperades més significatives.

6. Un fragment de ceràmica d’època omeia, datada entorn al segle VIII, i apareguda en els nivells d’abandó del mur visigòtic, assenyala el final d’aquest hàbitat; sense poder extreure’n cap interpretació relativa a l’ocupació àrab de Tarraquna.
 
7. No es documenta cap estructura o realitat arqueològica entre l’última fase visigòtica i la baixa edat mitjana. Aquest fet ens fa pressuposar que aquest tram de navada devia estar integrat en el projecte inicial de la catedral romànica o del seu urbanisme contigu.
 
8. Entre els segles XIII i XIV es documenta una fonamentació que podria servir per recolzar algun element de tanca provisional d’obres i un mur coincident amb la segona línia de pilars de la catedral que sosté, a la vegada, una canalera en opus caementicium que podria actuar com a infraestructura de drenatge per conduir les aigües pluvials coincident amb la tanca provisional de la catedral en el moment en què resta per acabar les últimes navades fins a la portalada a finals del segle XIII i i inicis del segle XIV.
 
9. Finalment s’ha pogut documentar l’originalitat del paviment medieval realitzat seguint la tècnica de l’opus sectile amb pedra de Santa Tecla, Llisós i marbre de Carrara. L’enllosat recolza sobre un llit de morter de calç i unit per pressió lateral entre les diferents peces. El nivell preparatori del paviment va propiciar ceràmica romana, vidriada medieval i una moneda de Jaume I. L’absència d’altres tipus de ceràmica com les importacions valencianes ens fa considerar que el paviment va ser construït abans del segon terç del segle XIV.

Roda de premsa, 29 juliol 2010